Alejandro Nieto, catedràtic de dret administratiu, explica en el seu llibre “el desgobierno de lo público”, la fallida de tot el sistema polític, que ha entrat dins d’un sistema de perversió absurd.
Aquest seria l’esquema: La societat civil està dominada per l’Estat a través de controls, subvencions, concessions i en alguns casos, salaris; l’Estat està dominat pel Govern perquè el parlament no és més que, en essència, un monopoli; I el Govern està dominat pel partit, de fet, els ministres no és que siguin secretaris, sinó mandataris; i el partit, amb absència de democràcia interna, està dominat per un grup de polítics aferrats a la cadira, que es renoven pel fet d’ingressar en un grup polític, sense vocació de la cosa pública, i sense problemes per eliminar aquell que se’ls hi posi pel mig,
Aquestos serien qui, al final, dirigeixen el sistema públic, en benefici propi i dels seus, amb el bén entés que entre les cúpules de tots els partits existeix una comunió d’interessos que es va repartint segons les àrees d’influència i que es van compensant, a mode de balanç d’ingressos i despeses de favors, i en el que es manifesta, en darrer terme, en una solidaritat front a un enemic comú.
Juan José López Burniol afegeix en un excel•lent article publicat en la Vanguardia, que “això és tan així, que es podria afegir que la corrupció política és comú a tots els partits i directament proporcional al respectiu grau de participació política de gestió”.
I seguint el raonament exposat per el Sr. Alejandro NIETO, el procés polític real es desenvolupa al llarg d’una societat de suplantacions; la Constitució declara que la sobirania resideix en la nació i en el poble, però en realitat l’Estat suplanta la voluntat del poble, el Govern la de l’Estat i el partit la del Govern.
Els partits, a la vegada, són víctimes d’uns principis oligàrquics implacables, doncs estan en mans d’un aparell professional que, a la vegada, està dominat per una oligarquia reduïda, essent variables i ambigües les relacions entre els oligarques i el líder.
En aquest marc, el partit que governa, intenta sempre desmontar els contrapesos tradicionals –l’oposició del Govern, la burocràcia i la pressió social- per evitar resistències en l’exercici del seu poder. I, per aquest camí, s’arriba a la corrupció generalitzada, que és el desgovern de la cosa pública.
Vivim doncs, en un model d’Estat fals a la pràctica, en el que l’Estat és un botí que es van repartint els partits alternativament a través del joc electoral.
Intueixo que molts dels lectors d’aquestes línies, com jo, troben un cert paral•lelisme en el que afirma el Sr. Alejandro Nieto amb el que succeeix al Principat, més encara si afegim, al meu criteri, tres problemes tradicionals al Principat dels quals poques persones en parlen i que dificulten encara més el funcionament del sistema que són: d’una banda, la teranyina de parentius i amistats dels propis ciutadans amb els polítics el que accentua encara més la memòria de favors; d’altra banda, la influència del funcionariat al Principat que, amb la seva parcel•la de decisió front Govern i amb el seu vot particular poden decantar clarament unes eleccions; i, finalment, la manca d’interès de fiscalitzar aquelles conductes relatives a la funció pública, política i/o de la justícia susceptible de ser penalitzades per l’Estat, –prevaricació, violació de secrets, tràfic d’influències, corrupció, finançament il•legal, malbaratament, abusos, etc-.
Podríem afegir inclús, que els límits de la correcció política del país estan protegits pel sistema de recompensa i càstig per qui està dins del joc establert. No sigui que un mateix pugui perdre el que li toca o li pugui tocar en un futur. I recordem, la por, és una eficaç protectora d’aliment.
Del que se’n deriva, tot plegat, en una desconfiança del ciutadà, votant i no votant, de tot el sistema en conjunt.
Per aquest motiu, jo entenc que és imprescindible que el ciutadà manifesti el seu malestar.
I malgrat jo em reservo la meva opinió amb la majoria de les reivindicacions efectuades en les passades manifestacions organitzades pels funcionaris i pels de la plataforma AD800, entenc necessari, essencial, fins i tot obligatori que, d’una forma o altra, la gent manifesti el seu malestar, sigui manifestant-se públicament al carrer, sigui utilitzant la paraula lliure o com jo, sigui a través dels mitjans de comunicació en general.
Josep Ribera
