may 14

Les costes processals

Les costes processals no s’imposen en cas d’apreciació d’esforç argumentatiu en el plet

(Sts. Tsj 34/08 de 27 de gener del 2011)

Quant a les costes processals de la instància, s’ha d’acollir aquestes consideracions i estimar procedent el recurs quant a les costes processals, tota vegada que malgrat el criteri del venciment objectiu (Codi 7, 51,5), en el present litigi ha estat acreditat l’esforç argumentatiu en defensa de les pretensions de la part recurrent, sustenta en diverses fonts del dret andorrà i jurisprudència del Tribunal Superior de Perpinyà, de manera que les especials circumstàncies del present litigi i de la qüestió sotmesa a debat, justifica la no imposició de les costes processals d’instància, en atenció a les consideracions precedents (arg. Novel•la 82, Cap. X)

may 08

Valorar les presumpcions

Per valorar les presumpcions, han de partir de fets acreditats per arribar a la presumpció mitjançant un enllaç precís i directe

Stc. Tsj 210/09 del 16 de setembre del 2010

Al respecte, convé posar de manifest que la Sala no fonamenta la seva resolució judicial en coincidències, sinó en el resultat que s’obté del material probatori, arribant a la seva convicció a través de presumpcions judicials que parteixen de fets acreditats i ho fa mitjançant un enllaç precís i directe.

Així, és suficient amb la lectura de la sentència d’aquesta Sala per a contrastar que es parteix d’una sèrie de fets base acreditats: “En primer terme, resta provat que el negoci S.C. va desenvolupar una activitat comercial i que aquest fou donat de baixa per resolució de 17 de març de 2006 i, a partir del 9 de maig de 2008 és donat d’alta com a S.L.P.. En segon terme, les mercaderies que es reclamen foren lliurades en els mesos de març a maig de 2008 i consta una canvial lliurada al compte **** de l’entitat Y. de Pas de la Casa. En tercer terme, consta acreditat que durant els mesos que es va lliurar la mercaderia el Supermercat seguia desenvolupant la seva activitat i que des d’abril de 2006 fins a abril de 2008 es va seguir cotitzant a la CASS (cfr. Especialment folis 146 i 147) essent l’empresari S.C. i constant com a assalariat una persona anomenada X. que coincideix amb el nom que es troba a alguns dels albarans de lliurament de la mercaderia. En cinquè terme, resta tanmateix provat que el compte corrent **** si bé va a nom del Sr. V.Q., la referència comercial és de S.C. i que des del març de 2007 i fins a l’abril de 2008 s’han remès diferents càrrecs relatius a S.C. (folis 169 i 170)”.

I a partir dels mateixos s’obté uns fets acreditats, mitjançant les proves de presumpcions judicials, que si bé no coincideixen amb les pretensions del Sr. L.C.L., si generen la convicció de la Sala que, malgrat es va cessar administrativament en l’explotació del negoci, el mateix es va mantenir front a tercers, per la qual cosa la Sala coincideix amb el criteri d’instància de condemnar al Sr. .C.L., generador de l’aparença front a tercers, a assumir les conseqüències que es desprenen de la mateixa.

abr 28

Criteris per a determinar la cessació de pagaments

Criteris per a determinar la cessació de pagaments: que es deixin de pagar un o més deutes de natura comercial. Importància per un balanç, signatura, aval informa econòmic o auditoria que valori la situació econòmica

Stc. Tsj 086/11 del 29 de setembre del 2011

Al respecte, convé indicar que l’al•legat que efectua el recurrent que s’abonen amb normalitat els salaris, les cotitzacions i els pagaments a proveïdors sí que es troba òrfena de tot recolzament probatori, a la vegada que segons el Decret de 4-10-1969, sobre suspensió de pagaments i fallida, en el seu article 8 no es requereix per a declarar l’estat de cessació de pagaments que els deutes siguin executoris per sentència ferma, sinó que esdevé suficient que es deixin de pagar un o més deutes exigibles de natura comercial.

Per tant, i tota vegada que en el propi escrit de contesta a la demanda de fallida, de data 5-10-2010, es reconeix que la defenent té diversos deutes en període d’execució de sentència i que els mateixos es poden assumir de manera fraccionada i ajornada, a la vegada que en l’escrit de conclusions també reconeix el mateix, s’ha de convenir amb el jutjador a quo que procedeix declarar l’estat de cessació de pagaments, perquè no es tracta que s’hagi produït un cessament generalitzat en els pagaments, com argumenta la recurrent i que podria justificar la no declaració de fallida, sinó que (ex art. 8 Decret 4-10-1969) la cessació de pagaments “és el fet pel qual el comerciant no pot pagar un o varis deutes exigibles, de naturalesa comercial i de trobar-se amb una situació financera sense sortida. Per declarar l’estat de cessació de pagaments, el Tribunal de Batlles tindrà en compte tots els elements d’apreciació i especialment la multiplicitat d’actes de protest o de reclamacions, així com l’ús pel comerciant de procediments fraudulents per a mantindre artificialment el crèdit comercial”.

Des d’aquesta òptica d’idees, ateses les reclamacions que consten a la Batllia, que la part recurrent impugna des d’un doble ordre de motius: que no són deutes reconeguts en sentència ferma, extrem que ja hem refusat amb anterioritat, i dos, que els imports no són correctes, sense que tampoc consti cap acreditació documental en aquest alçada, per la qual cosa s’ha de refusar també, s’ha d’entendre que concorre el pressupòsit de no poder pagar un o més deutes exigibles, com així ho evidencia el fet que admeti la possibilitat de subvenir als seus deutes amb ajornaments i de forma fraccionada. I quant a l’extrem al•legat, segons el qual el negoci no es troba en una situació econòmica sense sortida, insisteix la recurrent, a l’igual que a la instància, que ja va aportar el balanç del negoci, del qual es desprèn una situació de viabilitat econòmica.

Així, el Tribunal a quo va manifestar en la seva resolució que si bé s’argumenta que el negoci genera prous guanys per a fer front els deutes contrets i es fa referència expressa que l’actiu supera al passiu, el jutjador indica que no existeixen elements a les actuacions que permetin precisar la viabilitat econòmica.

Però si s’examina el document que conté el balanç comercial aportat s’ha de concloure que el mateix no porta cap signatura ni es troba avalat per cap informe econòmic o auditoria que valori la situació econòmica que en ell es reflecteix. I per això, d’acord amb l’article 8 del Decret de 4-10-1969 que determina que el Tribunal de Batlles tindrà en compte tots els elements d’apreciació i especialment la multiplicitat de reclamacions, s’ha de concloure, pel manteniment de la cessació de pagament declarada.

mar 01

Parlem-ne

Alejandro Nieto, catedràtic de dret administratiu, explica en el seu llibre “el desgobierno de lo público”, la fallida de tot el sistema polític, que ha entrat dins d’un sistema de perversió absurd.

Aquest seria l’esquema: La societat civil està dominada per l’Estat a través de controls, subvencions, concessions i en alguns casos, salaris; l’Estat està dominat pel Govern perquè el parlament no és més que, en essència, un monopoli; I el Govern està dominat pel partit, de fet, els ministres no és que siguin secretaris, sinó mandataris; i el partit, amb absència de democràcia interna, està dominat per un grup de polítics aferrats a la cadira, que es renoven pel fet d’ingressar en un grup polític, sense vocació de la cosa pública, i sense problemes per eliminar aquell que se’ls hi posi pel mig,

Aquestos serien qui, al final, dirigeixen el sistema públic, en benefici propi i dels seus, amb el bén entés que entre les cúpules de tots els partits existeix una comunió d’interessos que es va repartint segons les àrees d’influència i que es van compensant, a mode de balanç d’ingressos i despeses de favors, i en el que es manifesta, en darrer terme, en una solidaritat front a un enemic comú.

Juan José López Burniol afegeix en un excel•lent article publicat en la Vanguardia, que “això és tan així, que es podria afegir que la corrupció política és comú a tots els partits i directament proporcional al respectiu grau de participació política de gestió”.

I seguint el raonament exposat per el Sr. Alejandro NIETO, el procés polític real es desenvolupa al llarg d’una societat de suplantacions; la Constitució declara que la sobirania resideix en la nació i en el poble, però en realitat l’Estat suplanta la voluntat del poble, el Govern la de l’Estat i el partit la del Govern.

Els partits, a la vegada, són víctimes d’uns principis oligàrquics implacables, doncs estan en mans d’un aparell professional que, a la vegada, està dominat per una oligarquia reduïda, essent variables i ambigües les relacions entre els oligarques i el líder.

En aquest marc, el partit que governa, intenta sempre desmontar els contrapesos tradicionals –l’oposició del Govern, la burocràcia i la pressió social- per evitar resistències en l’exercici del seu poder. I, per aquest camí, s’arriba a la corrupció generalitzada, que és el desgovern de la cosa pública.

Vivim doncs, en un model d’Estat fals a la pràctica, en el que l’Estat és un botí que es van repartint els partits alternativament a través del joc electoral.

Intueixo que molts dels lectors d’aquestes línies, com jo, troben un cert paral•lelisme en el que afirma el Sr. Alejandro Nieto amb el que succeeix al Principat, més encara si afegim, al meu criteri, tres problemes tradicionals al Principat dels quals poques persones en parlen i que dificulten encara més el funcionament del sistema que són: d’una banda, la teranyina de parentius i amistats dels propis ciutadans amb els polítics el que accentua encara més la memòria de favors; d’altra banda, la influència del funcionariat al Principat que, amb la seva parcel•la de decisió front Govern i amb el seu vot particular poden decantar clarament unes eleccions; i, finalment, la manca d’interès de fiscalitzar aquelles conductes relatives a la funció pública, política i/o de la justícia susceptible de ser penalitzades per l’Estat, –prevaricació, violació de secrets, tràfic d’influències, corrupció, finançament il•legal, malbaratament, abusos, etc-.

Podríem afegir inclús, que els límits de la correcció política del país estan protegits pel sistema de recompensa i càstig per qui està dins del joc establert. No sigui que un mateix pugui perdre el que li toca o li pugui tocar en un futur. I recordem, la por, és una eficaç protectora d’aliment.

Del que se’n deriva, tot plegat, en una desconfiança del ciutadà, votant i no votant, de tot el sistema en conjunt.

Per aquest motiu, jo entenc que és imprescindible que el ciutadà manifesti el seu malestar.

I malgrat jo em reservo la meva opinió amb la majoria de les reivindicacions efectuades en les passades manifestacions organitzades pels funcionaris i pels de la plataforma AD800, entenc necessari, essencial, fins i tot obligatori que, d’una forma o altra, la gent manifesti el seu malestar, sigui manifestant-se públicament al carrer, sigui utilitzant la paraula lliure o com jo, sigui a través dels mitjans de comunicació en general.

Josep Ribera

abr 04

L’administrador

La setmana passada es va passejar diariament per la meva taula una Sentència del nostre Tribunal Superior que m’ha fet rumiar, si més no, tenir molt present en la meva feina diària; fins al punt que, del passeig diari inicial del paper en qüestió per les taules del despatx, aquest s’ha convertit en un document amb residència permanent en totes les taules, motivant una consulta constant a mode de recordatori.

Continuar leyendo »

feb 19

La responsabilitat jurídicosocial

Potser el lector ja coneix la història, o li sona. La qüestió és que eren tres germans porquets, dos llançats a la bona vida, i el tercer un currante.

 I és que estava el porquet currante al troç, tau a tau, ringi ranga, treballador com ell era, pujant una barraca totxo a totxo, metre a metre, suant amb el Lorenzo perquè era ple estiu i feia una calor seca de Certés que no tenia nom.

Continuar leyendo »

ene 22

Clarence, on ets?

En el film dirigit pel genial Franc Capra –“It’a Wonderful Life”-, James Stewart interpreta a George Bailey, gerent d’una empresa de concessió de préstecs que es troba en una situació de suspensió de pagaments i fallida per culpa d’un desafortunat incident fortuït. (Cal esmentar que en George és un inusual prestamista, especialment dedicat als microcrèdits atorgats als ciutadans més humils de la seva ciutat).

Continuar leyendo »

nov 19

Up aro, up aro

Repasant les meves notes de dret laboral de la Universitat, m’ha aparegut entre els dits un relat traduït en varis idiomes que considero una joia i que vull compartir amb els lectors.

Té uns quants anys, i el redactor manifesta que és apòcrif, però malgrat els anys transcorreguts veig que és del tot actual i estic convençut que és una resposta a les crítiques que recentment, s’entrecreuen els treballadors del sector públic i el privat.

Continuar leyendo »

oct 21

Fem un whisky ?

Dic escolta, company, tens fulles de coca?. I en Victor, farmacèutic, que em coneix de tota la vida, gira el coll, em mira per sobre les ulleres, somriu aixecant la galta esquerra fent cara de guasa i diu que si vull anar de viatje, ara, al cel, i des del Principat.

Mestre, fas cara cansat. L’estrés? Vols veure a Elvis?

Menys conya o les compro als grans magatzems; grans superfícies en diuen, allà, a la frontera, i juntament amb aspirines. I continuo dient: una mica de respecte, xaval; què haguessis fet tu sense el Viagra? vendre Paracetamol?

Continuar leyendo »

sep 21

El poder sobre la cosa

La especulació financera ha marcat el dia d’avui fins arribar al consumidor, al comprador de carrer, a l’obrer. El que en el seu dia va començar amb una minva d’operativa per part dels bancs ha arribat al darrer esglaó de la cadena, a l’usuari.

Corria l’any 2008 quan va aparèixer una crisis nascuda als Estat Units originada inicialment pels preus alts de les materias primes i sobrevaloració del producte fins arribar al final amb una crisis creditícia, hipotecària i de confiança en els mercats. El principal deutor –i víctima- de les entitats financeres van ser els especuladors del totxo. I l’engany està clar, es compra i financia producte que no val. Jesús HUERTA DE SOTO ens ho explica clarament dient que “aquesta crisis sorgeix de l’expansió creditícia ficticia orquestrada pels bancs centrals, i que ha motivat que els empresaris inverteixin on no havien de fer-ho.” Una crisis de butxaca gran, de rics, d’occident.

Continuar leyendo »

Entradas más antiguas «