En el film dirigit pel genial Franc Capra –“It’a Wonderful Life”-, James Stewart interpreta a George Bailey, gerent d’una empresa de concessió de préstecs que es troba en una situació de suspensió de pagaments i fallida per culpa d’un desafortunat incident fortuït. (Cal esmentar que en George és un inusual prestamista, especialment dedicat als microcrèdits atorgats als ciutadans més humils de la seva ciutat).
George, a conseqüència d’aquesta delicada situació, ha decidit suïcidar-se, tot i que en última instància té el privilegi de comprovar –gràcies a Clarence, el seu àngel- què hagués passat en la seva ciutat si ell no hagués existit. En veure com seria la seva ciutat, en la que no queda res de tota una vida plena de bones accions que durant tota la seva vida va fer a favor de la seva comunitat, George torna a casa, on l’espera la seva família preocupada i centenars de veïns amb bitllets a les mans per oferir-li, a fi d’evitar el desastre de la seva empresa. El film interroga a l’espectador amb la qüestió de què hagués passat si jo no hagués estat allí.
Després de rodar-la a l’any 1946 i durant tota la seva vida, Frank Capra, juntament amb l’actor i protagonista de la pel•lícula, van coincidir que “It’a Wonderful Life” era el seu film favorit, afirmant el director que “no la vaig fer per crítics avorrits, ni per els intel•lectuals pedants. La vaig fer per les persones senzilles, per a la gent a la que pot ser havia perdut al seu marit, o el seu pare, o el seu fill; persones a la que havia de dir-li que cap home és un fracasat”.
La idea que gira al voltant de la pel•lícula constantment es una idea brillant, moderna, molt actual i aplicable més que mai avui dia; i és que tant se val les desgracies que li puguin passar a una persona; La vida de cadascú sempre és imprescindible, per la seva utilitat envers els altres. Estem interrelacionats, depenem els uns del altres, del que se’n deriva que hem de ser solidaris. És com el joc de fer caure les fitxes de dòmino, però portat al cinema, a la pel•lícula podem identificar clarament la causa i l’efecte de les coses. Solidaritat doncs, és la base, és la que ens fa humans.
I el principi de solidaritat, és el que inspira, juntament amb el dret de la igualtat, la creació d’un sistema tributari per tal de que els ciutadans col•laborin de forma col•lectiva a sufragar la despesa pública destinada al bé comú.
Eren altres temps els de George Bailey i també eren altres formes de pensar però l’època relatada van ser uns moments –la postguerra mundial- d’uns efectes similars als actuals. Jo veig que ens podem qüestionar coses que a l’època ja es van plantejar i que malgrat el temps passat encara són molt modernes; a saber; Un sol home pot fer el bé per a la seva comunitat? Es pot mantenir la dignitat en mig de la misèria? Quin lloc haurien d’ocupar els diners i el benestar en una escala de valors humans?.
La resposta està en els valors, i els valors que han arribat i coneixem i que donen sentit a la vida –recerca de la veritat, la llibertat, la justícia, la bondat, l’amor i la bellesa- tenen origen directe en la il•lustració, un canvi d’època on els éssers humans van poder començar a decidir el seu destí i fixar el benestar com objectiu darrer dels seus actes. Aquesta idea es va desenvolupar afirmant que el que ha de guiar la vida de les persones és un projecte de futur amb dos límits; primer, que la finalitat de les accions humanes no està al cel, sinó que està a la terra, en assolir el benestar dels ciutadans. I segon, que tots els ciutadans tenen els mateixos drets inalienables. I si tots tenim els mateixos drets inalienables, significa que tots som iguals.
I si tots som iguals, tots hem de contribuir a mantenir la present societat del benestar; tots junts, com un sol George Bailey. La crisis al Principat comportarà ineludiblement la reducció de despesa de l’Estat (esperem que en partides prescindibles) i un correlatiu augment d’impostos.
Però el problema que jo veig, no està en el que coneixem –que tots haurem de “pagar la festa” per solidaritat i igualtat- sinó en el que desconeixem. Pot ser, com en –“It’a Wonderful Life”-, hauria de venir un “Clarence” que ens fes veure què succeiria en cas de què l’Estat no prengués mesures impositives o, ans al contrari, què passaria si l’Estat Andorrà establís fortíssima pressió fiscal per tothom (treballadors i empresaris).
O és que algú pensava que l’Estat del Benestar ens sortiria de franc?
Comentaris recents